Ramona, adéu

Ramona adéu té com a protagonistes tres dones barcelonines d'una mateixa família -ávia, mare, filla-, que porten un mateix nom, Ramona. Les dues primeres estimen amb passió la Barcelona que les envolta, mentre que Mundeta, la darrera component de la saga, viu en una Barcelona en franca decadència. Al llibre, hi ha tres Barcelones, i tres sentiments diferents enfront la ciutat. Per un diari amb data concreta- sabem que la primera Ramona viu al barri de Gràcia, quan era encara un poble que no formava part de la ciutat; i ens, assabentem, també, de la inauguració del primer tramvia elèctric, de la guerra de les colònies i dels seus problemes, de la integració del barri a la ciutat ... ; però sobretot coneixen el profund amor d'aquest personatge per la seva ciutat, un amor que farà que, a París, s'enyori profundament. En canvi, per a Mundeta, per la universitària que viu en plena època franquista, Barcelona és, ja, una ciutat decadent que conserva únicament alguns espais interessants -aquells més antics, que tenen com a centre la Rambla-, però que el pas del temps ha degradat; és, sobretot, sota la dictadura, una ciutat opressora de la qual Mundeta vol escapar.

MONTSERRAT ROIG*

Barcelona, 1946-1991. Narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop, llicenciada en Filosofia i Lletres (1968) i lectora d’espanyol a la Universitat de Bristol (1972-1973), és un dels noms més representatius del conjunt d’escriptors que es van iniciar literàriament a finals dels seixanta. Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (Premi Víctor Català 1970), fet que li va valer la inclusió, ja el 1971, en La generació literària dels 70, d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells.

Aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres(1977, Premi Sant Jordi 1976) i L’hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de tres generacions de les famílies Ventura-Claret i Miralpeix), literaturitzen la història de la petitat burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX incidint sobretot en els darrers temps del franquisme. Deutors de la tradició novel·lística catalana (Narcís Oller i Mercè Rodoreda especialment), els textos es construeixen des de l’òptica de les dones que viuen aquesta història i, per tant, en donen una versió marcada per la condició sexual dels personatges principals, sovint mitjançant els seus propis escrits (des de cartes fins a una novel·la). Per això són importants temes com les relacions entre les dones, els rols socials que se’ls adjudiquen, la sexualitat femenina, la problemàtica de l’articulació de la seva subjectivitat, el paper de l’escriptura en aquesta articulació, les relacions de poder entre els sexes, etc.

L’òpera quotidiana (1982), protagonitzada encara parcialment per una Miralpeix però decantada vers interessos literaris nous o que fins aleshores només havien tingut una presència relativa (la música, per exemple), marcava la transició cap a altres vies temàtiques i formals, cap a una nova etapa narrativa. La novel·la La veu melodiosa (1987) i els contes d’El cant de la joventut (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora, en constituïren les dues úniques concrecions donada la mort prematura de Roig, que causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes.

L’autora també féu alguna traducció, i alguna incursió en el teatre, en l’assaig i en altres gèneres: el monòleg Reivindicació de la senyora Clito Mestres (estrenat al Teatre Romea el 10 de juny de 1991), les reflexions de Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991) o L’autèntica història de Catalunya, il·lustrada per Cesc, en són alguns resultats. Professionalitzada en el periodisme des de molt aviat, col·laborà a Tele-exprés, Destino, Triunfo, Cambio 16, Serra d'Or, Avui, etc. i escriví textos literaris per a Lletra de canvi o Els Marges, entre d’altres.

Paral·lelament, i en relació directa amb l’activitat periodística i amb la militància política catalanista, esquerrana i feminista, va publicar Los hechiceros de la palabra (1975), Rafael Vidiella o l’aventura de la revolució (1977), Els catalans als camps nazis (1977, Premi Crítica Serra d’Or), ¿Tiempo de mujer? (1980), Mujeres en busca de un nuevo humanismo (1981), L’agulla daurada (1985), etc.

Els volums d’entrevistes periodístiques i televisives Personatges i Retrats paral·lels, dels anys setanta, i els reculls d’articles Melindros (1990) i Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991(aquest darrer editat pòstumament el 1992), juntament amb alguns pròlegs i introduccions en castellà (a Mujeres para la historia, d’A. Rodrigo, o a El derecho a la contracepción, d’E. Castells, per exemple) completen una obra que ha estat objecte de nombroses reedicions i que s’ha traduït a diverses llengües (anglès, francès, alemany, portuguès, hongarès, italià, espanyol, etc.).

Biografia

Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986). Conegut pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista.

És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica. Provinent d'una família de la burgesia industrial, cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta, el Premi del President de la República Francesa per la versió d'El misantrop, de Molière. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi.

Va ser membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Bon Nadal!

NADAL

Per Nadal pau,

i de seguida la nit cau.

Per Nadal llum,

i de regals hi haurà un munt.

Per Nadal amor,

que surt de dins del cor.

Per Nadal hi ha de tot,

tant que no cap dins d'un pot.

Per Nadal els reis vindran,

però uns dies trigaran.

Vora el foc cantarem,

bones festes ens desitgem.

Si la nit del 31 de desembre plou,

mullat serà l'any nou.

Si no et vols ennuegar amb el raïm,

agafa'n del més prims.

Bon Nadal i bones festes,

gaudeix-les amb afecte. !

Escena 8: Conversa entre la Caputxeta i el Llop.

-Tu! ¡llop asqueròs! Què fas amb la meva iaia, no veus que es un amor impossible, cap pelut, que ets un cap pelut.

- Calla mandonguilla, que no saps res del nostre amor tan etern, jo vull a la teva avia per la seva bellesa tan esplendida, cada cop que la miro em brillen els ulls, es la meva vida, ella i la cartera, porto dos dies amb ella i ja m'ha donat la visa.-va dir el llop tot convençut.

- És clar, tu la vols pels diners, ja veig que t'has comprat uns calçotets Calvin Klein i unes ulleres de sol Dior, no ets tonto...Però jo et treuré aquestes tonteries, faré de tú un abric de pell a ratlles, que son la moda d'aquest hivern.-va dir la Caputxeta.

Lávia que estava fent el berenar a la cuina ho va escoltar tot, llavors li diu al llop que el vol deixar i que el treurà de la seva herència, el llop enfadat agafa un ganivet de la cuina i les amenaça dient que vol tot el diner.

B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).

El modernisme És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates: · com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal); · com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall). El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista. Rusiñol, modernista? Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumisme, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida. A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent. L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista (simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn). Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust costumista*–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista* com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius. L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

Exercici

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:

1.Art Total	A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
2.esteticisme	B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
3.regeneracionisme	C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
4.simbolisme	D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
5.decadentisme	E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social. Solucions: 4B- 5A- 1D- 2C- 3E